dijous, 18 d’agost de 2011

Evolució

Desprès de tants i tants fils oberts sobre com ha canviat el geocatxing, sobre els micro contenidors, sobre què és i què no és geocatxing, sobre les bones pràctiques, les normes, escrites o no.... he entès el que es vol dir amb “l’evolució natural del geocatxing”: he fet un micro-catxé en una deixalleria.



Aquí no puc dir que ens han enganyat, que ens pensàvem que seria un altre cosa, no, no, el mateix nom del catxé ho deixava molt clar.



El que també ha quedat molt clar és que, amb qualsevol excusa, no deixem res per verd, que si ja que estem a prop... que si a lo millor el contenidor és original... que hi poden haver vistes maques... No s’ho creu ningú: És un found més i ja està!



Entre una deixalleria en polígon industrial i el cim d’una muntanya hi ha molt de camí per recórrer, i molts llocs per ensenyar, sincerament penso que no cal arribar a aquest extrem.



No voldria que ningú es molestés, el sol fet d’amagar un catxé ja és d’agrair, només vull demanar una mica de reflexió a tots plegats, incloent-hi el meu equip.

dimecres, 17 d’agost de 2011

La comarca dels Sants

Sempre he sentit a dir que Olot era la ciutat dels Sants. Ara sé que és perquè a partir del 1880 s’hi elaborà, i encara s’hi elabora, imagineria religiosa que, a part del “consum” local, exporten a Espanya i d’altres països, encara que avui en dia no sigui una industria tant pròspera com ho havia estat en altres èpoques. Vàrem estar al Museu dels Sants l’any passat, quan encara no feia una setmana que l’havien inaugurat, i tot i que no ho tenien tot apunt, he de dir que em va semblar espectacular i digne de veure.



(Això de Olot “ciutat dels Sants” crec que es va fer popular gràcies a la novel•la de Miquel Llor “Laura a la ciutat dels sants”, del 1931)



Abans de saber que hi fabricaven les imatges, em pensava que li deien “dels sants” perquè n’hi havia nascut molts o perquè els seus habitants eren molt bones persones o molt religiosos, que se jo...



Ara crec que una mica de veritat hi ha en aquesta creença meva, hem estat per la Garrotxa i hem pogut visitar un tou d’ermites disseminades per la comarca, potser sí que els garrotxins eren tant religiosos que feien una ermita gairebé a tocar de l’altre per tenir sempre a prop un lloc de pregaria.



Evidentment les hem conegut gràcies al geocatxing.



No hem fet tots els catxés d’ermites possibles, ja hi tornarem per això. Totes les que hem visitat són a llocs tranquils, en paratges boscosos, d’aquells que et transporten a un mon de silenci i pau, i que, encara que s’hi pugui arribar fins ben a prop amb cotxe, no són gaire sovintejats. Fins i tot n’hem visitat una, a la vall de Bianya, que el propietari del catxé anomena “perduda” que pensem que és la de Sta. Magdalena del Coll, que està totalment colgada pel bosc i en un estat del tot ruïnós.



Ermites n’hi ha més, aquestes són algunes de les que hem visitat en aquesta ocasió, petites joies del passat:



Sant Martí del Corb :







Sant Miquel del Corb :





Sant Joan dels Balbs :







Santa Magadalena :







dimarts, 2 d’agost de 2011

El Laberint d'Argelaguer



Arrel d’un comentari i unes fotos dels Monistrolencs, em van venir ganes de fer aquest catxé del Laberint (GC1ND5R).
Llegint els logs dels que ja hi havien anat, vaig veure que la cosa prometia i tant l’Enric, com Sisu i Montse, es van deixar engrescar fàcilment.

El conjunt consta de tres punts, el laberint, la cova i el museu, està al al Parc de Can sis rals, a Argelaguer i és obra d’en Josep Pujiula Vila, de mal nom “El garrell” i el Tarzán d’Argelaguer”.

No hi han més de 300 metres de distància entre el museu i el laberint, la cova està al mig i en construcció, segueix excavant el terreny, bé, tot està permanentment en construcció.

El mal nom de “El garrell” l’utilitza ell mateix, veieu el nom de la font i l’inscripció del taüt :






Van ser unes tres hores de pujar i baixar, d’anar i tornar, d’ajupir-se i posar-se dret, d’amagar panxa per poder passar... Un dels millors catxés que he fet, i sens dubte, el més divertit.

Vàrem acabar cansats i enfangats, però molt satisfets i molt rejovenits. Aquest laberint ens ha fet sortir el nen que tots portem a dins.



La "nena"



O amagues panxa o et treus la motxilla




Amunt!



Una de les casetes d'arbre




Una suite a l'arbre?


Quan ja marxàvem, ens vam trobar l’autor treballant-hi, no para, i vam petar la xerradeta, un personatge força curiós. Aquí el teniu retratat amb nosaltres.




Poso l’enllaç a un reportatge del diari ARA sobre aquest lloc, hi ha una errada, anomena Joan al Sr. Pujiula i es diu Josep, però tret d’això, està molt bé:

http://www.aragirona.cat/noticia/64290/el-laberint-dargelaguer-segueix-creixent-nou-anys-despres-de-ser-desmuntat

Poca cosa puc afegir als comentaris que s’han fet en els logs. Una obra faraònica i un constructor tenaç. El més eloqüent són les fotografies, per això n’he posat tantes.

Ah! Una coseta més, si hi aneu, no us conformeu amb mirar, busqueu-hi els detalls, alguns són genials, com els animalons sortint per les conques dels ulls i pel nas d’aquest crani. Em sap greu pensar els que em deuen haver passat per alt.



Resumint, un lloc que qualificaria de visita gairebé obligada per tothom que s’acosti a la Garrotxa, i penseu, els geocatxers, que hi teniu un al•licient extra: el catxé!