dijous, 14 de juliol de 2011

PENYA CULTURAL BARCELONESA - PALAU ALÓS

El Teatre de la Penya Cultural Barcelonesa va ser una sala teatral situada al carrer Sant Pere més Baix, número 55, primer pis, a la mateixa seu social de la Penya Cultural Barcelonesa. El teatre, amb capacitat per a 315 espectadors, feia 22 metres de llargada per 9 metres d'amplada. Tenia un quadre escènic de teatre amateur que feia funcions de teatre dramàtic i de sarsuela el diumenge a la tarda. (Wikipedia)

Això és el que vaig trobar d’informació a Internet sobre la Penya cultural Barcelonesa fa un temps. Aquest teatre em porta, com d’altres, records de la meva infantesa, els pares hi havien actuat, encara que no tant sovint com a Germanor Barcelonina, clar.

L’edifici és una finca medieval, agrupació de diferents edificis que s’hi van anar annexant des del segle XVI. El 1738, el Sr. Alós, va comprar les finques, entre les que hi havia la part més important del que va passar a ser el Palau Alós, el sobri palau de principis del s XIX, d’estil neoclàssic.

Tot sovint, passejant-hi per davant, em venien aquells sentiments de tristor, de nostàlgia, més habituals com més grans ens anem fent i els records van agafant protagonisme.

La deixadesa de l’Ajuntament, permetent-ne la degradació, m’indignava. Fins i tot va estar okupat, amb molts conflictes amb veïns i guàrdia urbana.

Sempre m’ha indignat aquesta política de deixar caure les coses pel seu propi pes, en aquest cas el dels anys, i aleshores dir que s’han d’enderrocar i s’ha practicat tant en el casc antic...

Aquest és l’aspecte que tenia fins no fa gaire:




I ara, la grata sorpresa que em vaig fa uns dies, per fi s’ha restaurat l’edifici i se li ha donat un sentit.

Segur que en el seu moment això va ser noticia, ja se’n deuria cuidar l’Ajuntament de fer-ne propaganda, de fet es va inaugurar a menys de dos mesos de les eleccions municipals.

Així és com ha quedat:




Espero i desitjo que l’Ajuntament, poc a poc, pugui tornar la dignitat a un dels barris més antics, per no dir el més antic, de Barcelona, respectant al màxim els seus carrers estrets, sinuosos, amb voltes, carregats d’històries, de vida...i no opti per la via fàcil, l’esponjament, que en diuen, que no és altre cosa que assolar per edificar de nou. Si us hi passegeu veureu que ja hi han “esponjat” alguns trossos, i fent això, es va perdent mica en mica la seva personalitat.

D’aquesta Barcelona, en seguiré parlant.