dimarts, 26 de juliol de 2011

CSJ - Camí de Sant Jaume -

Ahir es va fer el vernissatge, la presentació, del CSJ, (Camí de Sant Jaume). Es tracta d’una sèrie de 1001 catxés repartits per tot el camí de Sant Jaume a Catalunya.

Aquesta sèrie és el fruit d’una idea primer, i tot seguit, d’un conjunt de voluntats i d’ il•lusions al servei del geocatxing.
Molts són els equips que hi han col•laborat de manera desinteressada per a fer-ho possible.

Recomano visitar la web : http://ca.geopelegrins.cat/

Està traduïda al castellà, l’anglès i el francès i fixeu-vos en l’ imatge de capçalera, un collage genial dels llocs més representatius del camí, amb el seu reflex a l’aigua, que he suposat simbolitza la nostra mediterraneïtat. Allà hi trobareu les explicacions ben clares i detallades del que és aquest projecte. No us perdeu el vídeo de la preparació, és genial!

Els catxés han estat creats per l’equip Geo Pelegrins, fugint de qualsevol protagonisme dels equips participants, un exemple més de la seva generositat.
Tot i que en falten alguns, aquí teniu els creadors:



Mireu si hi havia il•lusió, que fins i tot un dels equips que no hi va poder ser, va telefonar des de Salzburg per compartir, malgrat la distància, uns minutets de la festa, em consta el greu que els hi va saber no poder-hi assistir.

I parlant de l’esdeveniment en sí, un lloc molt ben triat: L’ermita de Sant Jaume de Ses Oliveres, al pas del camí per Igualada, amb un terreny assequible a tothom, bon aparcament, i suficient espai per muntar-hi la “paradeta”, i el moment, el perfecte: El dia de Sant Jaume.

En arribar, primer vam pensar que no era un esdeveniment de geocatxing, sinó una trobada de barrufets, tot el que veiem era gent vestida de blau, en acostar-nos ja vam veure les samarretes que havien creat per la ocasió, i ens vam afegir a la festa barrufera vestint-nos igual.

Els geoPelegrins ens tenien preparada una bona rebuda. Primer una copa de cava amb unes paraules de presentació de la sèrie, seguida d’un sopar variat amb postres incloses. Per cert, sabeu que hi havia de postres? Pastís de Sant Jaume!!! No podia ser d’altre manera.

Aquí teniu l’Enric, amb la copa a les mans, veieu que sempre es tria bona companyia:



Un altre cosa que ens tenien a punt ha estat una “coquille de Saint Jacques” de record per cada equip. Si ja sé que se’n diu vieira, però a mi m’agrada més el nom en francès, és més descriptiu, no? Les han penjat de les oliveres, un fruit ben original, i cada equip ha hagut de buscar la seva, encara que a alguns els hi han posat més difícil que a uns altres:



Però tots l'hem lluït amb orgull:




Cal destacar les nombrosos equips que hi han assistit, i més tenint en compte que n’hi ha que ja estan de vacances, i que era dia feiner. Això demostra que l’il•lusió d’uns quants s’ha convertit amb l’ il•lusió de molts.

Moltes gràcies, geoPelegrins, ens heu sabut encomanar la vostra il•lusió.

dijous, 14 de juliol de 2011

PENYA CULTURAL BARCELONESA - PALAU ALÓS

El Teatre de la Penya Cultural Barcelonesa va ser una sala teatral situada al carrer Sant Pere més Baix, número 55, primer pis, a la mateixa seu social de la Penya Cultural Barcelonesa. El teatre, amb capacitat per a 315 espectadors, feia 22 metres de llargada per 9 metres d'amplada. Tenia un quadre escènic de teatre amateur que feia funcions de teatre dramàtic i de sarsuela el diumenge a la tarda. (Wikipedia)

Això és el que vaig trobar d’informació a Internet sobre la Penya cultural Barcelonesa fa un temps. Aquest teatre em porta, com d’altres, records de la meva infantesa, els pares hi havien actuat, encara que no tant sovint com a Germanor Barcelonina, clar.

L’edifici és una finca medieval, agrupació de diferents edificis que s’hi van anar annexant des del segle XVI. El 1738, el Sr. Alós, va comprar les finques, entre les que hi havia la part més important del que va passar a ser el Palau Alós, el sobri palau de principis del s XIX, d’estil neoclàssic.

Tot sovint, passejant-hi per davant, em venien aquells sentiments de tristor, de nostàlgia, més habituals com més grans ens anem fent i els records van agafant protagonisme.

La deixadesa de l’Ajuntament, permetent-ne la degradació, m’indignava. Fins i tot va estar okupat, amb molts conflictes amb veïns i guàrdia urbana.

Sempre m’ha indignat aquesta política de deixar caure les coses pel seu propi pes, en aquest cas el dels anys, i aleshores dir que s’han d’enderrocar i s’ha practicat tant en el casc antic...

Aquest és l’aspecte que tenia fins no fa gaire:




I ara, la grata sorpresa que em vaig fa uns dies, per fi s’ha restaurat l’edifici i se li ha donat un sentit.

Segur que en el seu moment això va ser noticia, ja se’n deuria cuidar l’Ajuntament de fer-ne propaganda, de fet es va inaugurar a menys de dos mesos de les eleccions municipals.

Així és com ha quedat:




Espero i desitjo que l’Ajuntament, poc a poc, pugui tornar la dignitat a un dels barris més antics, per no dir el més antic, de Barcelona, respectant al màxim els seus carrers estrets, sinuosos, amb voltes, carregats d’històries, de vida...i no opti per la via fàcil, l’esponjament, que en diuen, que no és altre cosa que assolar per edificar de nou. Si us hi passegeu veureu que ja hi han “esponjat” alguns trossos, i fent això, es va perdent mica en mica la seva personalitat.

D’aquesta Barcelona, en seguiré parlant.

dimarts, 12 de juliol de 2011

BARCELONA

Avui estreno nova etiqueta, BARCELONA, i aquesta n’és la presentació:

A molt gent els carrers estrets els ofeguen, no els agraden, en canvi a mi m’entusiasmen, normalment són aquests carrers els que estan plens d’Història i d’històries i per molt que a vegades n’hi pot haver algun amb alguna energia truculenta, en la gran majoria em sento acollida, acompanyada...

Sovint passejo per el casc antic, sobretot pels barris de Ribera i Sant Pere, allà em sento molt a gust, com si els seus carrers estrets m’abracessin, em transmetessin una energia amb solera, que tenen acumulada de fa molts anys i, tot i que darrerament no sento ben bé el mateix, segueixen ser el meu lloc preferit de Barcelona per passejar.

El que escrigui en aquest apartat no serà de ben segur cap noticia de darrera hora, ni tan sols serà noticia, seran les meves impressions, els meus sentiments d’alegria o de tristor envers algun fet, algun carrer, algun edifici...d’aquest trosset de ciutat, que un dia va ser la Ciutat, i que es va anar deixant morir en pro d’uns barris més amplis, més elegants, més solejats, però més impersonals, més freds, iguals als que et pots trobar en qualsevol urbs, encara sort que gràcies al turisme i a algun remordiment de consciència de l’Ajuntament s’estan rehabilitant o ja s’han rehabilitat algunes coses.