dilluns, 24 d’octubre de 2011

EL SEGON MEGA DE CATALUNYA

Pel que fa al segon Mega, em venen al cap tres dites castellanes: Nunca segundas partes fueron buenas, La experiencia es un grado i No hay dos sin tres.

Amb la primera no hi estic gens d’acord, amb la segona hi estic totalment d’acord i amb la tercera espero estar-hi l’any vinent.

Aquest segon Mega event de Catalunya ha estat, al meu entendre, molt millor que el primer, tot i que l’edifici no tenia el glamour del Casino de Lloret, tota la resta ha estat, ara dic que insuperable, l’any que ja veurem que diré.

I si de l’edifici parlem, fins i tot potser l’he trobat més adient al geocatxing, les sabates de muntanya no s’adiuen gaire amb les moquetes, i la majoria de visitants del Mega en portava.

Pel que fa a l’organització, també ha anat millor. Aquest any ja sabíem més bé el que s’ha de fer en un Mega, i no s’ha esperat al moment de l’enlairament per distribuir torns i tasques, al trobar-nos el divendres ja estava confeccionat el timing de cadascú, i s’ha de reconèixer, en favor dels voluntaris, que tothom el va acceptar sense rondinar.

Pel que fa als voluntaris, diria que n’ érem menys que l’any passat, vaja n’estic segura, però tot el desenvolupament de les activitats ha estat molt més fluid. Segurament hi ha influït que hem estat menys nerviosos al saber de què anava la cosa.

Personalment la única pega, que no només he tingut jo, sinó que l’ha patit tothom, ha estat que al haver d’estar pendent gairebé sempre d’alguna cosa, no pots parlar amb tothom ni fer gaires coneixences.

He de dir, però, que he tingut molt més temps lliure que l’any passat, he vist les col•leccions de geocoins i de pathtags, he pogut mirar les botigues d’estris relacionats amb el geocatxing, per cert, quines samarretes més maques tenien els xecs! No he pogut resistir la temptació i me’n he comprat una.

Els concursos han estat un èxit, quin nivell! Tan les fotografies com els catxés que hi ha participat han estat de 10, bé fins i tot algun catxé, el guanyador, ha estat de 12....
12 catxés en una senyal, aquí el teniu:



S’han fet un munt de fotografies i de vídeos, us deixo aquest, ja que trobo que és un bon resum de totes les activitats que s’han fet. L’ha gravat en Tasin, un geocatxer que crec que no conec personalment, jo l’he pispat del Facebook, molts geocatxers l’hem compartit:

http://www.youtube.com/watch?v=NhRIvv60I7I

Ben aviat espero fer un petit resum amb el meu parer de cada una de les activitats que s’han fet durant el Mega, aquest escrit ha estat una visió molt global.

dijous, 29 de setembre de 2011

PREN-TE TEMPS

PREN-TE TEMPS PER PENSAR: És la font del poder.

PREN-TE TEMPS PER JUGAR: És el secret de la perpetua joventut.

PREN-TE TEMPS PER LLEGIR: És la font de la saviesa.

PREN-TE TEMPS PER PREGAR: És el més gran poder damunt la terra.

PREN –TE TEMPS PER ESTIMAR I SER ESTIMAT: És un privilegi diví.

PREN-TE TEMPS PER SER AMABLE: És el camí a la felicitat.

PREN-TE TEMPS PER RIURE: És la música de l’ànima.

PREN-TE TEMPS PER DONAR: És massa curt el dia per ser egoista.

PREN-TE TEMPS PER TREBALLAR: És el preu de l’èxit.

PREN-TE TEMPS PER LA CARITAT: És la clau del Cel.

dijous, 18 d’agost de 2011

Evolució

Desprès de tants i tants fils oberts sobre com ha canviat el geocatxing, sobre els micro contenidors, sobre què és i què no és geocatxing, sobre les bones pràctiques, les normes, escrites o no.... he entès el que es vol dir amb “l’evolució natural del geocatxing”: he fet un micro-catxé en una deixalleria.



Aquí no puc dir que ens han enganyat, que ens pensàvem que seria un altre cosa, no, no, el mateix nom del catxé ho deixava molt clar.



El que també ha quedat molt clar és que, amb qualsevol excusa, no deixem res per verd, que si ja que estem a prop... que si a lo millor el contenidor és original... que hi poden haver vistes maques... No s’ho creu ningú: És un found més i ja està!



Entre una deixalleria en polígon industrial i el cim d’una muntanya hi ha molt de camí per recórrer, i molts llocs per ensenyar, sincerament penso que no cal arribar a aquest extrem.



No voldria que ningú es molestés, el sol fet d’amagar un catxé ja és d’agrair, només vull demanar una mica de reflexió a tots plegats, incloent-hi el meu equip.

dimecres, 17 d’agost de 2011

La comarca dels Sants

Sempre he sentit a dir que Olot era la ciutat dels Sants. Ara sé que és perquè a partir del 1880 s’hi elaborà, i encara s’hi elabora, imagineria religiosa que, a part del “consum” local, exporten a Espanya i d’altres països, encara que avui en dia no sigui una industria tant pròspera com ho havia estat en altres èpoques. Vàrem estar al Museu dels Sants l’any passat, quan encara no feia una setmana que l’havien inaugurat, i tot i que no ho tenien tot apunt, he de dir que em va semblar espectacular i digne de veure.



(Això de Olot “ciutat dels Sants” crec que es va fer popular gràcies a la novel•la de Miquel Llor “Laura a la ciutat dels sants”, del 1931)



Abans de saber que hi fabricaven les imatges, em pensava que li deien “dels sants” perquè n’hi havia nascut molts o perquè els seus habitants eren molt bones persones o molt religiosos, que se jo...



Ara crec que una mica de veritat hi ha en aquesta creença meva, hem estat per la Garrotxa i hem pogut visitar un tou d’ermites disseminades per la comarca, potser sí que els garrotxins eren tant religiosos que feien una ermita gairebé a tocar de l’altre per tenir sempre a prop un lloc de pregaria.



Evidentment les hem conegut gràcies al geocatxing.



No hem fet tots els catxés d’ermites possibles, ja hi tornarem per això. Totes les que hem visitat són a llocs tranquils, en paratges boscosos, d’aquells que et transporten a un mon de silenci i pau, i que, encara que s’hi pugui arribar fins ben a prop amb cotxe, no són gaire sovintejats. Fins i tot n’hem visitat una, a la vall de Bianya, que el propietari del catxé anomena “perduda” que pensem que és la de Sta. Magdalena del Coll, que està totalment colgada pel bosc i en un estat del tot ruïnós.



Ermites n’hi ha més, aquestes són algunes de les que hem visitat en aquesta ocasió, petites joies del passat:



Sant Martí del Corb :







Sant Miquel del Corb :





Sant Joan dels Balbs :







Santa Magadalena :







dimarts, 2 d’agost de 2011

El Laberint d'Argelaguer



Arrel d’un comentari i unes fotos dels Monistrolencs, em van venir ganes de fer aquest catxé del Laberint (GC1ND5R).
Llegint els logs dels que ja hi havien anat, vaig veure que la cosa prometia i tant l’Enric, com Sisu i Montse, es van deixar engrescar fàcilment.

El conjunt consta de tres punts, el laberint, la cova i el museu, està al al Parc de Can sis rals, a Argelaguer i és obra d’en Josep Pujiula Vila, de mal nom “El garrell” i el Tarzán d’Argelaguer”.

No hi han més de 300 metres de distància entre el museu i el laberint, la cova està al mig i en construcció, segueix excavant el terreny, bé, tot està permanentment en construcció.

El mal nom de “El garrell” l’utilitza ell mateix, veieu el nom de la font i l’inscripció del taüt :






Van ser unes tres hores de pujar i baixar, d’anar i tornar, d’ajupir-se i posar-se dret, d’amagar panxa per poder passar... Un dels millors catxés que he fet, i sens dubte, el més divertit.

Vàrem acabar cansats i enfangats, però molt satisfets i molt rejovenits. Aquest laberint ens ha fet sortir el nen que tots portem a dins.



La "nena"



O amagues panxa o et treus la motxilla




Amunt!



Una de les casetes d'arbre




Una suite a l'arbre?


Quan ja marxàvem, ens vam trobar l’autor treballant-hi, no para, i vam petar la xerradeta, un personatge força curiós. Aquí el teniu retratat amb nosaltres.




Poso l’enllaç a un reportatge del diari ARA sobre aquest lloc, hi ha una errada, anomena Joan al Sr. Pujiula i es diu Josep, però tret d’això, està molt bé:

http://www.aragirona.cat/noticia/64290/el-laberint-dargelaguer-segueix-creixent-nou-anys-despres-de-ser-desmuntat

Poca cosa puc afegir als comentaris que s’han fet en els logs. Una obra faraònica i un constructor tenaç. El més eloqüent són les fotografies, per això n’he posat tantes.

Ah! Una coseta més, si hi aneu, no us conformeu amb mirar, busqueu-hi els detalls, alguns són genials, com els animalons sortint per les conques dels ulls i pel nas d’aquest crani. Em sap greu pensar els que em deuen haver passat per alt.



Resumint, un lloc que qualificaria de visita gairebé obligada per tothom que s’acosti a la Garrotxa, i penseu, els geocatxers, que hi teniu un al•licient extra: el catxé!

dimarts, 26 de juliol de 2011

CSJ - Camí de Sant Jaume -

Ahir es va fer el vernissatge, la presentació, del CSJ, (Camí de Sant Jaume). Es tracta d’una sèrie de 1001 catxés repartits per tot el camí de Sant Jaume a Catalunya.

Aquesta sèrie és el fruit d’una idea primer, i tot seguit, d’un conjunt de voluntats i d’ il•lusions al servei del geocatxing.
Molts són els equips que hi han col•laborat de manera desinteressada per a fer-ho possible.

Recomano visitar la web : http://ca.geopelegrins.cat/

Està traduïda al castellà, l’anglès i el francès i fixeu-vos en l’ imatge de capçalera, un collage genial dels llocs més representatius del camí, amb el seu reflex a l’aigua, que he suposat simbolitza la nostra mediterraneïtat. Allà hi trobareu les explicacions ben clares i detallades del que és aquest projecte. No us perdeu el vídeo de la preparació, és genial!

Els catxés han estat creats per l’equip Geo Pelegrins, fugint de qualsevol protagonisme dels equips participants, un exemple més de la seva generositat.
Tot i que en falten alguns, aquí teniu els creadors:



Mireu si hi havia il•lusió, que fins i tot un dels equips que no hi va poder ser, va telefonar des de Salzburg per compartir, malgrat la distància, uns minutets de la festa, em consta el greu que els hi va saber no poder-hi assistir.

I parlant de l’esdeveniment en sí, un lloc molt ben triat: L’ermita de Sant Jaume de Ses Oliveres, al pas del camí per Igualada, amb un terreny assequible a tothom, bon aparcament, i suficient espai per muntar-hi la “paradeta”, i el moment, el perfecte: El dia de Sant Jaume.

En arribar, primer vam pensar que no era un esdeveniment de geocatxing, sinó una trobada de barrufets, tot el que veiem era gent vestida de blau, en acostar-nos ja vam veure les samarretes que havien creat per la ocasió, i ens vam afegir a la festa barrufera vestint-nos igual.

Els geoPelegrins ens tenien preparada una bona rebuda. Primer una copa de cava amb unes paraules de presentació de la sèrie, seguida d’un sopar variat amb postres incloses. Per cert, sabeu que hi havia de postres? Pastís de Sant Jaume!!! No podia ser d’altre manera.

Aquí teniu l’Enric, amb la copa a les mans, veieu que sempre es tria bona companyia:



Un altre cosa que ens tenien a punt ha estat una “coquille de Saint Jacques” de record per cada equip. Si ja sé que se’n diu vieira, però a mi m’agrada més el nom en francès, és més descriptiu, no? Les han penjat de les oliveres, un fruit ben original, i cada equip ha hagut de buscar la seva, encara que a alguns els hi han posat més difícil que a uns altres:



Però tots l'hem lluït amb orgull:




Cal destacar les nombrosos equips que hi han assistit, i més tenint en compte que n’hi ha que ja estan de vacances, i que era dia feiner. Això demostra que l’il•lusió d’uns quants s’ha convertit amb l’ il•lusió de molts.

Moltes gràcies, geoPelegrins, ens heu sabut encomanar la vostra il•lusió.

dijous, 14 de juliol de 2011

PENYA CULTURAL BARCELONESA - PALAU ALÓS

El Teatre de la Penya Cultural Barcelonesa va ser una sala teatral situada al carrer Sant Pere més Baix, número 55, primer pis, a la mateixa seu social de la Penya Cultural Barcelonesa. El teatre, amb capacitat per a 315 espectadors, feia 22 metres de llargada per 9 metres d'amplada. Tenia un quadre escènic de teatre amateur que feia funcions de teatre dramàtic i de sarsuela el diumenge a la tarda. (Wikipedia)

Això és el que vaig trobar d’informació a Internet sobre la Penya cultural Barcelonesa fa un temps. Aquest teatre em porta, com d’altres, records de la meva infantesa, els pares hi havien actuat, encara que no tant sovint com a Germanor Barcelonina, clar.

L’edifici és una finca medieval, agrupació de diferents edificis que s’hi van anar annexant des del segle XVI. El 1738, el Sr. Alós, va comprar les finques, entre les que hi havia la part més important del que va passar a ser el Palau Alós, el sobri palau de principis del s XIX, d’estil neoclàssic.

Tot sovint, passejant-hi per davant, em venien aquells sentiments de tristor, de nostàlgia, més habituals com més grans ens anem fent i els records van agafant protagonisme.

La deixadesa de l’Ajuntament, permetent-ne la degradació, m’indignava. Fins i tot va estar okupat, amb molts conflictes amb veïns i guàrdia urbana.

Sempre m’ha indignat aquesta política de deixar caure les coses pel seu propi pes, en aquest cas el dels anys, i aleshores dir que s’han d’enderrocar i s’ha practicat tant en el casc antic...

Aquest és l’aspecte que tenia fins no fa gaire:




I ara, la grata sorpresa que em vaig fa uns dies, per fi s’ha restaurat l’edifici i se li ha donat un sentit.

Segur que en el seu moment això va ser noticia, ja se’n deuria cuidar l’Ajuntament de fer-ne propaganda, de fet es va inaugurar a menys de dos mesos de les eleccions municipals.

Així és com ha quedat:




Espero i desitjo que l’Ajuntament, poc a poc, pugui tornar la dignitat a un dels barris més antics, per no dir el més antic, de Barcelona, respectant al màxim els seus carrers estrets, sinuosos, amb voltes, carregats d’històries, de vida...i no opti per la via fàcil, l’esponjament, que en diuen, que no és altre cosa que assolar per edificar de nou. Si us hi passegeu veureu que ja hi han “esponjat” alguns trossos, i fent això, es va perdent mica en mica la seva personalitat.

D’aquesta Barcelona, en seguiré parlant.

dimarts, 12 de juliol de 2011

BARCELONA

Avui estreno nova etiqueta, BARCELONA, i aquesta n’és la presentació:

A molt gent els carrers estrets els ofeguen, no els agraden, en canvi a mi m’entusiasmen, normalment són aquests carrers els que estan plens d’Història i d’històries i per molt que a vegades n’hi pot haver algun amb alguna energia truculenta, en la gran majoria em sento acollida, acompanyada...

Sovint passejo per el casc antic, sobretot pels barris de Ribera i Sant Pere, allà em sento molt a gust, com si els seus carrers estrets m’abracessin, em transmetessin una energia amb solera, que tenen acumulada de fa molts anys i, tot i que darrerament no sento ben bé el mateix, segueixen ser el meu lloc preferit de Barcelona per passejar.

El que escrigui en aquest apartat no serà de ben segur cap noticia de darrera hora, ni tan sols serà noticia, seran les meves impressions, els meus sentiments d’alegria o de tristor envers algun fet, algun carrer, algun edifici...d’aquest trosset de ciutat, que un dia va ser la Ciutat, i que es va anar deixant morir en pro d’uns barris més amplis, més elegants, més solejats, però més impersonals, més freds, iguals als que et pots trobar en qualsevol urbs, encara sort que gràcies al turisme i a algun remordiment de consciència de l’Ajuntament s’estan rehabilitant o ja s’han rehabilitat algunes coses.

dilluns, 18 d’abril de 2011

L'Univers no entén el NO



Ja fa temps, amb unes amigues, preparàvem un tríptic informatiu sobre el Reiki i una d’elles ens va dir: no poseu res en negatiu, que això dissuadeix els possibles clients, totes les frases han de ser afirmatives, no s’ha de posar que el Reiki no perjudica, sinó que el Reiki és beneficiós... I així ens va anar canviant algunes frases.

Aquestes són coses que molts sabem, però que a la pràctica oblidem. Totes les afirmacions sobre el què volem han de ser fetes en positiu, i a ser possible en present, com si fossin ja realitat. És així com l’Univers entén el missatge.

Quan les gran manifestacions i cassolades en contra de la guerra d’Irak, ja vaig sentir diferents persones que no hi participaven per aquest motiu. El lema era NO a la guerra, pel que el concepte que s’estava llençant era GUERRA. L’eslògan hagués hagut de ser SI a la pau, la PAU és el camí, SI al diàleg...o qualsevol altre de positiu. Això vol dir que en el meu entorn cada cop més persones sabien que l’Univers no “processa” la paraula NO.

Aquest diumenge, mentre es celebrava la Fira de la Terra, es va fer una manifestació dels assistents que opinaven que las centrals nuclears no són el remei, i es va tornar a repetir el fet de les afirmacions negatives, el lema , que per cert ja té molts anys, era: Nuclears? No gràcies. Volem energia renovable. Només amb aquesta segona part n’hi havia prou.

Reconec però, que jo mateixa, tot i creient que l’Univers no entén els NO, he participat a vegades d’aquests col•lectius, perquè m’he deixat arrossegar, o senzillament perquè ningú pensés que hi estava a favor.

Parlant d’aquest tema, una cosa que m’ha cridat molt l’atenció són els 10 manaments de l’Església Catòlica, estan carregats de NO, que ara mateix recordi n’hi ha quatre o cinc, entre ells el de no mataràs i no robaràs , fa por pensar en les vegades que s’han anat repetint aquests manaments al llarg de tants segles i per tanta gent....
Això ho llegit en diferents llocs, principalment en webs,i en alguns power points dels que circulen entre amics, pel que no en sé l’autoria ni crec que tingui copyright. Ho trobo molt encertat, per això ho publico també aquí.

El resfrío "chorrea" cuando el cuerpo no llora.

El dolor de garganta "tapona" cuando no es posible comunicar las aflicciones.

El estómago arde cuando las rabias no consiguen salir.

La diabetes invade cuando la soledad duele.

El cuerpo engorda cuando la insatisfacción aprieta.

El dolor de cabeza deprime cuando las dudas aumentan.

El corazón afloja cuando el sentido de la vida parece terminar.

La alergia aparece cuando el perfeccionismo está intolerable.

Las uñas se quiebran cuando las defensas están amenazadas.

El pecho aprieta cuando el orgullo esclaviza.

La presión sube cuando el miedo aprisiona.

Las neurosis paralizan cuando el niño interior tiraniza.

La fiebre calienta cuando las defensas explotan las fronteras de la inmunidad.

divendres, 15 d’abril de 2011

Enviem Reiki a la Terra



Hi ha una mena d’ acord internacional pel que tots els reikistes, a partir del 2on grau, els diumenges a les 6 de la tarda envien Reiki al planeta Terra. Així tenint en compte les diferències horàries en tot el planeta, la Terra està rebent l’energia Reiki constantment.

A mi m’ho va ensenyar el meu mestre, i suposo que a la gran majoria de persones que tenen el 2on grau, també. Ara, més que mai, la Terra ho necessita, per això he pensat en fer aquest petit escrit, només per recordar-ho,sabent que molts, com jo mateixa, a vegades ens en oblidem .

També recordar que si no podem fer-ho el diumenge a les 6 de la tarda, podem programar-ho perquè l’energia s’alliberi en aquell precís moment i nosaltres fer-ho quan ens sigui possible.

dimecres, 9 de març de 2011

Fins un altre!


Gairebé podria dir que aquest és un escrit de comiat del blog. No vull dir que no hi torni a escriure, però de moment descansaré una temporada.

Darrerament m’estava costant trobar de què parlar. Magnifiques excepcions són, per exemple, el Lipdub del darrer sopar, esdeveniments com el de Montserrat o el del Caga tió... però tal com ha crescut i evolucionat el geocatxing a casa nostra, em sembla que em ve gran.

Fa un temps gairebé tot el que hi veia era “bonic” i poques eren les coses que no m’agradaven, però ara ho veig diferent, la balança s’ha inclinat del altre costat, i si hagués d’escriure sobre el que em ve al cap hi haurien masses queixes, i no és un estil que m’agradi.

La comunitat geocatxera ha crescut tant que ja tenim geocatxers de tots colors, en tenim de hiper-competitius, de rondinaires, de tramposos, de hiper-susceptibles, de” bronques”... etc. I que consti que jo també m’incloc, com a mínim, amb els rondinaires i una mica amb els tramposos, perquè si apuntar-te un found perquè has ensumat el lloc on havia d’estar un catxé espoliat és fer trampa, que et diguin com resoldre un mistery, o et passin les coordenades, també ho deu ser, no?

I només un comentari sobre els que els hi agraden les discussions pujades de to, crec que poc a poc s’han anat carregant els fòrums de geocatxing, i no només em refereixo a Catalunya.

De tota manera "no hay mal que cien años dure" i potser, passat aquest gran boom, tornarà a estar de moda el geocatxing a l’antiga, ha, ha, ha.

Vull ser optimista.

No penso deixar de fer geocatxing, ni vull perdre els companys d’afició que hi he trobat, només deixo el blog per una temporada. Seguirem en contacte.

dijous, 24 de febrer de 2011

Geo-celebracions

Darrerament el geocatxing català ha estat de celebracions.

En el geo sopar mensual de Barcelona, el dijous passat, es va gravar una lipdub, i com ja s’acosta carnestoltes, en més o menys grau, tots hi vàrem anar disfressats.

M’atreviria a dir que tot i que els organitzadors ens havien facilitat la lletra i la música, pràcticament ningú en sabia un borrall quan va arribar al Fres-co. Només amb 3 assajos va sortir això :

http://www.youtube.com/watch?v=29BdLyi_vT0

De fet la gran majoria dels que llegireu això ja heu vist la filmació, no en va ja te gairebé 700 visualitzacions.

Gràcies al Facebook, fins i tot geocatxers de França també l’han vist, i la BettyP ha traduït la lletra al francès perquè ho puguin entendre els nostres veïns.

Els autors van ser els Tecnics, que tot i ser molt joves, és un dels equips més veterans i que més ha fet, i fa, pel geocatxing a casa nostra.

Com es diu avui dia: “s’ho van currar un munt” Quina paciència i quina generositat treballar d’aquesta manera per que els demés es diverteixin, perquè això si que ho puc ben assegurar, ens ho vam passar molt bé.

Aquesta és la fila que feia:



Ep! No és un porro! I a la pancarta em faltava posar No a la guerra! ....del Vietnam, clar!

***

L’altre celebració ha estat un “event” per commemorar la posada del primer catxé a Catalunya, i a tota la península ibèrica.

Ja fa 10 anys d’això i el mateix que el va posar, en Francesc Comellas és qui l’ha convocat. Ja ho va fer fa cinc anys, i ho tornarà a fer d’aquí a cinc més.

Hi han assistit una trentena d’equips, tot un èxit, tenint en compte que no era precisament a peu pla...

Jo no hi he assistit, però l’altre 50% de l’equip no ha volgut mancar-hi, com tants equips de geocatxers veterans i de novells, fins i tot alguns ja havien estat a la celebració dels cinc anys.

Aquest és un catxé simbòlic, per ser el primer i pel lloc on és. Fins i tot nosaltres el tenim com a “favorit”, és l’únic, ja que no volem posar cap catxé com a preferit, només aquest perquè és especial. Crec que és un dels catxés de Catalunya que te més punts d’aquests.

En l’event es va entregar una placa commemorativa al “pare” del geocatxing català, també d’això se’n van cuidar els Tecnics.

La placa:

dilluns, 14 de febrer de 2011

Descobrint Calella

Ahir es va celebrar el primer “mini pel Mega”.
Ja es comença a treballar en el segon Mega-event de Catalunya. Serà l’octubre a Calella de mar, Calella de la costa o la Calella dels alemanys, com se l’ha conegut durant molts anys, encara que ahir el seu alcalde ens va insistir que es diu Calella i prou. De fet en el Google si poses Calella només, surt aquesta i no la de Palafrugell.

Per cert, ens van explicar que els alemanys que els anys 60 s’hi van instal•lar, es veu que anaven a Calella de Palafrugell, però que els autocars es van equivocar i els van dur fins a Calella, els hi va agradar tant, però, que s’hi van quedar. Si non é vero é ben trovato.

Pel matí vam estar fent els catxés d’una sèrie que ja s’ha posat de cara al Mega, es diu Calella’s loop, és a dir el bucle de Calella, que ve a ser el mateix que Calella’s ring, que es podria dir també, l’anell de Calella. De fet loop ho vaig haver de buscar al diccionari. Bromes a part, és una sèrie que està força bé. Bons amagatalls, variats, amb graus de dificultats diferents, seguint una ruta per la muntanya que es pot fer en cotxe o en bicicleta i evidentment, a peu.

Van començar la sèrie anant dos equips, els Sisu i Montse i nosaltres. Ja en el primer ens vam trobar dos equips més i vam seguir junts, però al final érem 10 equips que buscàvem plegats, tot un xou! I el grup que anava davant nostre també era bastant nombrós. Ja pot tremolar Calella, que hi han desembarcat els geocatxers!!!

L’única nota negativa de la sèrie va ser el núm. 21, era una rotonda en plena N II. Del grup que anàvem, alguns es van arriscar a entrar (tot i que no el van trobar), els altres vam opinar que no era lloc per un catxé, no per la perillositat en sí, que també és perillós pujar a un arbre i ho fem, vaja jo no, però l’Enric si, sinó perquè és un lloc on NO hi pot entrar un vianant, i a més comporta un degradament de les plantes ornamentals i dels sistemes de rec que hi solen haver.

D’aquesta mena de catxés n’hem fet algun si hi havia poc transit en aquell moment, però en altres ocasions, com ahir, no els hem volgut fer.

S’ha desactivat el catxé per la desaparició, però crec que en canviaran l’ ubicació. No es el primer que, a rel dels comentaris, es canvia de lloc.

Si faig esment d’aquest tema aquí, es perquè darrerament he observat que estan proliferant els catxés en rotondes i potser ens hauríem de plantejar fins on volem anar a parar amb la col•locació d’un catxé. El que m’estranya es que els deixin publicar, potser les normes de geocatxing no els prohibeixen explícitament, però la primera és respectar les lleis locals, no se si les normes de tràfic es podrien considerar “lleis locals”....

Moltes gràcies, Heidi i Chipiron per aquesta sèrie amb la que hem pogut fer un tast de Calella. Mica en mica i gràcies als amagadors de catxés, l’anirem coneixent millor.
Han estat les dues, però cal dir que per ser els primers catxés que posa la Heidi, li han quedat molt bé. Clar que encara que no tenia experiència en posar, el que és en buscar, no hi ha qui l’atrapi!

Desprès d’haver anat de cacera, va arribar l’hora de dinar, com havíem dit que no arribaríem fins la tarda, vàrem anar a dinar amb alguns equips que també anaven directe a la reunió.

I per fi, la primera informació del Mega! Amb l’assistència de l’alcalde, quin luxe! Quantes coses ja estan pensades i engegades, activitats, catxés diferents, sèries, àpats.... És com un déjà vu de l’any passat, però no per ser-ho ha minvat la il•lusió, ans al contrari, per que hi ha l’experiència i l’èxit de l’any passat, sabem que pot sortir fins i tot millor i això esperona tothom. D’aquest primer mini ja han sortit els primers voluntaris, de ben segur que en els propers en sortiran més.

Només puc dir que espero, com l’any passat, que tothom es faci el Mega una mica seu, serà la clau de l’èxit.

dimarts, 8 de febrer de 2011

La Segarra

Aquest diumenge vam anar de geocatxing per les terres de La Segarra. Aquesta, igual que l’Anoia és una comarca que poc a poc s’està poblant de catxés, tot i això no és de les més freqüentades pels buscadors, potser és perquè no són gaire turístiques.

Vàrem estar rondant per Guissona, fent els catxés de les ermites, i algun altre més. Per cert gairebé fem un first, el del Sagrat Cor, es va publicar el dijous, i diumenge al matí encara no l’havia loguejat ningú a la web, però com moltes vegades ens passa, vam ser els segons, uns altres ja hi havia anat dissabte. Ja ho vaig dir en el log, si en el glossari de termes de geocatxing existís la paraula “segundones”, la resposta seria: Fifties.

Vam dinar a Cervera i vam fer els 3 multis que hi havien. Dic havien perquè ara ja en són quatre, ahir es va publicar el 4rt, tot just l’endemà d’haver-hi estat.

No havia estat mai a Cervera, i em va sorprendre molt. Passejant pels seus carrers es respira tota la historia d’aquesta ciutat, i es palpa com n’havia estat d’important en altres temps. Tinc la sensació de que ara només se la coneix per l’Aquelarre, que la Cervera notable ha quedat relegada als llibres d’història,no se li ha fet prou propaganda, potser perquè va ser la “premiada” per Felip V? Ja fa moooolts anys d’això i el seu casc antic val molt la pena de visitar.

Els catxés estan força bé, a part de que estan ben documentats, són uns multis molt curts, només s’han de prendre dades en un punt, fet que et fa admirar el lloc en qüestió detingudament, i el punt final no està gaire lluny. Tot i que m’agraden els catxés més aviat grans, aquests micros estan del tot justificats.

N’hem fet 3 i ja n’hi han 4, sembla que seran 5 i un bonus, ben aviat hi tornarem.
















Totes les fotos són de Cervera, a que val la pena?

dijous, 3 de febrer de 2011

Fibromiàlgia i rebel·lia

Ahir, una companya de Reiki, em va dir una cosa que em va sorprendre, però que en reflexionar-hi, vaig veure que tenia raó:

Hi ha tres menes de malaltes de fibromiàlgia.

* Les que ja els hi està bé, inconscientment, clar, el estar malaltes i no es volen curar, perquè treuen un rendiment de la malaltia, sigui ser el centre d’atenció o sentir-se més estimades...

* Les que el què necessiten és ajuntar-se amb altres com elles per anar llepant-se les ferides, i així s’envolten encara més de l’energia de la malaltia, així es senten compreses, poden compartir. (Normalment la societat no les acaba d’entendre, o de creure, que encara és pitjor)

Aquestes dues classes són més aviat passives, són “pacients” amb fibromiàlgia, que amb un grau més gran o més petit, accepten la seva malaltia.

* Les que es rebel•len a estar malaltes, accepten el diagnòstic, però no el pronòstic d’incurable que l’acompanya, i es posen a treballar, fent canvis importants i a vegades radicals en les seves vides, canvis de tots tipus, i que arriben a agrair la malaltia, perquè els hi ha permès aturar-se, entendre i agafar les rendes de la seva vida.

M’ha anomenat un parell de dones que amb aquests canvis s’han curat i que ara treballen per ajudar-ne d’altres, la Mª Angels Mestre i la Lola Feliu.
Us deixo uns enllaços que m’han passat :

http://mangelsmestre.com/

http://www.centronilaya.com/cgi-bin/selector.cgi?itype=lola

He fet una ullada i us ben asseguro que, amb fibromiàlgia o sense, son força interessants de visitar, dues dones molt valentes.
Una abraçada.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Graffiti a Nova York

La ment és com un paracaigudes:
No serveix de res si no s’obre.

divendres, 28 de gener de 2011

La frase d'avui:


La vaig llegir ahir en un llibre de teràpia floral:

Riu, i riuran amb tu; plora, i ploraràs sol.

dijous, 27 de gener de 2011

La frase del dia :




Val més encendre una espelma que maleir la foscor.



Si, la frase és bonica, però què passa quan no trobes cap espelma a casa i els amics han aprofitat la foscor per fugir? Doncs que et fas amic del de la cereria.

dimecres, 26 de gener de 2011

RECTIFICAR ES DE SAVIS, O DE RUCS?

Més aviat hagués escrit sobre el Bonus dels Guapos, més aviat hagués trobat la solució. En el meu escrit d’ahir, gairebé titllava d’impossible el poder esbrinar les coordenades, doncs avui rectifico, no és fàcil, però tampoc impossible. És més senzill del que d’entrada pot semblar.

Ho explico. En el geosopar del 20 de Gener es va crear la UTE, i allà mateix es va trobar la solució al enigma, sí, sí, ja fa una setmana que la teníem. Bé, teníem la solució, però dur-la a la pràctica és el que ens ha costat tants dies. Segur que el dia del sopar ens varem equivocar en triar els waypoints, tot i saber quins havien de ser, ho vam fer malament, desprès ens deuríem equivocar en els càlculs matemàtics (sumes, restes i dividir per 4, còmic, vaja). Com el geochecker no ens donava correcte, hem estat gairebé una setmana provant altres possibilitats.

Ahir, ja anava a deixar-lo per inútil i quan recollia els papers que tenia sobre la taula, vaig pensar: Fes una última intentona amb l’única idea que em semblava bona, de fet el dia del sopar la vaig titllar de genial, i voilà! Correcte!

En seguida es va convocar un mini-event per anar a trobar-lo tots els rucs junts. Tots no hi vam poder ser, però érem 9 persones (6 equips).

Resultat : FTF per el “The rucs Team”.

El certificat va ser per la Montse, que ens feia de capitana.

GUAPOS I LLETJOS

Em sap greu dir-ho, però el Bonus de la sèrie dels guapos està resultant una mica feixuc. Si mireu el comptador del geochecker, veureu que, a hores d’ara passa de les 220 intentones, i cap ha estat la resposta correcta.
D’acord ,té un 4,5 de dificultat, però tenint en compte que s’han de fer 4 catxés de 12 waypoints cada un i una mica enrevessats i que això ja comporta certa dificultat, crec que no hauria de ser tant difícil de resoldre.

Se suposa que hem de trobar la llum, per encertar els waypoints que es requereixen pel càlcul de les coordenades.

Podríem dir que hem creat una UTE de 11 persones o més, per unir esforços en l’endevinalla, som uns quants equips que hem fet els 4 catxés i treballem conjuntament per esbrinar el bonus. La UTE la formem equips d’ edats, estudis i especialitats ben diferents, i no hi ha manera. Som uns rucs.

El perquè de l’escrit es preguntar-me en veu alta:

Què pretén un geocatxer quan posa un catxé?
Què sent quan mira el geochecker i veu que encara ningú ha trobat les coordenades?
Què sent quan diu que no vol donar cap pista?

Us ben asseguro que no ho dic per mi, crec que ja he dit algun cop que hi han molts misterys que no resoldré mai, uns perquè no m’interessa la temàtica, d’altres, potser els més, per manca de coneixements i d’altres perquè s’hi ha d’esmerçar massa temps i si no m’engresquen lo suficient...

He parlat d’aquest perquè ha estat una sèrie molt bona que no ha tingut per mi, un final feliç, ja he perdut l’il.lusió per acabar-la, sí, jo em canso aviat de les coses, la paciència no és una de les meves virtuts, i també he acabat pensant que si és un catxé small a Barcelona, és probable que ja conegui el lloc que em volen ensenyar.

Vull aclarir que paciència sí que en tinc quan alguna cosa és laboriosa però vaig fent camí, la perdo quan, per més que m’esforci, no em moc del lloc. De fet he gaudit d’allò més resolent molts misterys i també hi he après molts coses.

Soc anti-estadístiques, però es podria fer un rànking de catxés mistery , terreny < 2, amb menys founds? No, no sortiria bé.

Em consta que n’hi ha algun que te molts founds i en canvi només l’han resolt de veritat dos o tres equips, els altres que l’han fet, o els hi han dit pas a pas el que cal fer o els hi han dit directament les coordenades. I si això ja se sap que passa, torno a les preguntes de dalt i penso que potser el que es pretén no és ensenyar un lloc interessant, o que molts equips puguin trobar un catxé, sinó, principalment, el lluïment del propietari.

dimecres, 19 de gener de 2011

BARCELONA GUAPA

Ja hem fet els 4 catxés del “Guapos” de Barcelona, es tracta de multicatxés que et fan visitar les botigues que han rebut aquesta denominació per part de l’Ajuntament pels seus anys de servei a la ciutat ...

Els hem fet amb els Sisu i Montse. Tots quatre hem gaudit força de les passejades i sobretot de les botigues que hem pogut contemplar i admirar, però m’atreviria a dir que soc jo la que més n’ha gaudit.

Per poder entendre això hauré d’explicar una mica de la meva història:

Vaig viure fins els 8 anys a tocar del Palau de la Música. Molts espais ja desapareguts com , la Penya Cultural Barcelonesa, el Circulo Barcelonés de San José, i sobretot, sobretot, Germanor Barcelonina ubicat a l’antic hostal de la Bona Sort, formen una part molt important dels meus records d’infantesa.

Molts dissabtes al vespre, desprès del ball o la funció a Germanor, els meus pares em deixaven a casa, cap allà les dues o les tres de la matinada i se’n anaven a “tancar les rambles”, quan jo em queixava em deien que algú ho havia de fer, que no podien quedar obertes... Fins que no vaig ser una mica més gran, no vaig entendre que les rambles no es tanquen mai.

Doncs bé, molts dels waypoints d’aquests quatre catxés estan dins la “meva Barcelona” que no te res a veure amb la gran Barcelona de disseny i masses , la meva ja no existeix, al menys ja no s’hi assembla, era petita, entranyable, cabia dins les rondes i no passava més enllà de la plaça de Catalunya.

Algunes de les botigues que ens han fet visitar ja les coneixia, fins i tot n’hi ha un parell o tres que encara avui tinc present quan necessito determinats articles.

Són uns barris dels que vaig marxar als 8 anys, però mai ho vaig fer del tot...

Ui! Entre record i record se me’n ha anat l’olla.

Tornant als catxés, no sabria amb quin quedar-me dels quatre, bé pel recorregut, sí, amb el tercer, però pel que fa als llocs que et fa visitar, us asseguro que fa de molt mal triar.

Si teniu en compte que un dels millors aspectes, per mi, del geocatxing, és conèixer nous indrets o d’aquells que ja coneixies descobrir-ne detalls que t’havien passat desapercebuts, o saber-ne la història... Aquests són catxés 10.
Ideals pels turistes, perquè sàpiguen que no totes les botigues wapes són al Passeig de Gràcia i s’enduguin una bona imatge de la ciutat, i mai millor dit lo d’imatge, perquè són uns catxés que entren pels ulls. Només cal llegir els logs que ja han fet alguns equips estrangers, clar que els dels equips d'aquí tampoc s'han quedat curts amb els elogis.

Només hi trobo una pega, alguns waypoints estan força allunyats i s’ha de conèixer bé el transport públic, o fer-los amb bicicleta, com ja han fet alguns. Nosaltres els hem fet en cotxe, en transport públic i, sobretot, a peu, no hem comptat les hores, han estat forces, però s’han fet curtes.

Hem rigut amb les interpretacions que alguns cops fèiem de les qüestions: ens imagineu més de 10 minuts davant d’una botiga intentant respondre una pregunta que no corresponia i que a sobre ens costava de llegir perquè es feia fosc? O a la Montse ajupida comptant coses a terra com si parlés a cau d’orella amb els follets d’una claveguera? O discutint perquè al comptar peces cada un tenia un resultat diferent?

Afegir que quan un waypoint era prop d’un waypoint meu particular, hem ampliat el recorregut per arriba’ns-hi i així he pogut explicar les meves batalletes als altres tres, pobrets!.

El mateix que vaig dir del catxé “El Madrid de los Austrias”, aquests són catxés de molta alçada a peu pla.

Moltes gràcies DeepButi, ha estat una gran feinada, però t’ha lluït.

dimecres, 5 de gener de 2011

ESTADÍSTIQUES/ RÀNKINGS

No tinc res en contra de les estadístiques, és més, crec que en molts casos ens són útils, el que penso que les del geocatxing potser no formen part d’aquests casos.

Potser millor que parlar d’estadístiques hauria de parlar de rànkings. Ja he comentat altres vegades la poca importància que per mi té el rànking dels catxés trobats. M'agrada saber els que porto trobats, però més ben bé igual quin lloc ocupo.

Per mi, per una de les poques coses que em serveix saber la quantitat de troballes que té un equip, es quan miro un catxé per anar a buscar-lo i el darrer equip no l’ha trobat, si és un equip amb molta experiència, penso que potser no hi és, en canvi si en té poca, penso que puc provar d’anar-hi perquè a lo millor si que hi és i no l’ha trobat. I ja veieu la gran quantitat de vegades que aquesta teoria em pot fallar, i us asseguro que me’n ha fallat moltes.

Doncs, be, aquest escrit és per opinar sobre un nou rànking que acaba d’estrenar groundspeak: els dels catxés preferits.

D’entrada hi vaig caure de 4 potes, jo primer actuo i desprès penso. Tal com vaig veure que podia dir els catxés que m’havien agradat més, i com acabava de fer els 3 de “Guapos per sempre”, que em van deixar molt bon gust de boca, em vaig posar a repartir punts. Si no recordo malament vaig posar 7 o 8 catxés a la llista dels meus preferits.

Desprès he anat llegint comentaris en alguns fòrums, he anat mirant qui a votat quin catxé, i amb tots els meus respectes, tinc dubtes de que totes les votacions hagin estat fetes de manera objectiva, si, si, ja sé que dir quins prefereixes no pot ser mai objectiu, però ...

Total, que penso que potser aviat es faran rànkings dels geocatxers que tenen més catxés votats i així anirem augmentant els camps on poder competir i com, en general, les competicions no m’agraden, ja he tret els meus vots, no hi vull col•laborar.

Per cert, mireu si estic demodée, que gairebé tots els catxés que tenia a favorits eren multi-catxés i resulta que ara això no es porta, perquè són una pèrdua de temps, si a cada waypoint d’un multi hi poses un tradicional, resulta que en el mateix fer tens 6 o 7 troballes, en lloc de només una.