dimarts, 13 d’abril de 2010

MINI VACANCES ABRIL 2010


Aquesta setmana francesa ha estat molt relaxada, i geocatxerament parlant, molt productiva.
Què vull dir? Doncs que hem fet molts catxés, però contràriament al que em podia pensar a priori, no m’he estressat gens. Intento ara buscar-ne els motius.

En primer lloc, sortíem al dematí sense cap propòsit concret pel que fa a nombre de catxés. Si algun se’ns resistia o no trobàvem el camí, el deixàvem córrer i ja està. (Anem amb el e-trex groc, que ni mapes, ni rutes ni res de res, només una fletxa) Al anar sols no costa gens prendre decisions, quan es va en colla, l’un per l’altre, ningú vol prendre la iniciativa, i menys la de deixar estar un catxé.

En segon lloc, gairebé tots han estat rurals, no em tingut cap pressió per part dels geomuggles, i els que han estat cèntrics, han estat en pobles molt tranquils i al ser dies feiners tampoc ens ha comportat cap problema.

En tercer lloc, al no dur cap pla establert, a cada moment hem pogut gaudir de l’entorn.




Hem fet un earth catxé en un circ prehistòric, on per fer el found calia només passar per un corriol, doncs nosaltres varem fer tota la volta al circ, bé, pel recorregut més curt, però ens hi varem estar més d’una hora, gaudint d’aquelles pedres espectaculars.
Un altre exemple, el pont del diable de St Guillhem le Desert, desprès de trobar el catxé varem fer un tomb per tota la zona, és magnífica, fins i tot hi han fet una platja a la vora de l’Herault. El mateix poble de St. Guilhem val una bona passejada, igual que la Couvertoirade....
En un altre cas, varem fer un picnic a dalt de la Causse de Larzac, aprofitant que hi havia un catxé...




Conclusió: No importa el número de catxés, el que importa és gaudir del que fas.

I dels catxés què dir... alguns ens han fet conèixer uns indrets excepcionals, i d’altres no tant. Potser el millor indret, o el més espectacular va ser uns salts d’aigua prop de St. Guilhem, d’un catxé que, per cert, no varem trobar. No som gaire bons fotògrafs i al foto no s’acaba d’apreciar tota la bellesa del lloc:




Alguns ens van decebre una mica, però potser la culpa no és dels catxés en sí, sinó de les nostres preferències, eren urbans, en uns barris de les afores de Montpeller, on no hi varem acabar de veure el què i els varem deixar estar. Les grans ciutats tenen moltes cares, i no sempre totes ens agraden.

El que si hem observat, és com ha baixat la qualitat del contingut de les carmanyoles, igual que aquí, es pot dir que ja no hi intercanviem gairebé mai, només hi trobem porqueries, i no és perquè ja tinguem una edat que pensem així, no crec que cap nen volgués endur-se un ninot trencat, o una propaganda d’un hotel, o una arandela rovellada, tot això (i llumins) és el que hi hem anat trobant. Enyoro quan anàvem expressament a comprar regals pels catxés, a la ferreteria, a la papereria o fins i tot als “xinos”. És una llàstima, tenia el seu encant i conferia legitimitat al nom de tresor.