dijous, 21 de gener de 2010

ADEU PINQUI








Fa tot just un parell d’hores que ens has deixat, el Pere, el teu veterinari, aquell de qui mai vas voler ser amic, t’ajudat a fer el traspàs. Estaves tan dèbil que ni li has posat mala cara quan l’has vist. Ni t’has immutat, quan s’ha acostat amb la xeringa mentre l’Enric i jo t’acaronàvem per darrera vegada.
I així te’n has anat, dolçament, sentint la nostra escalfor.

Sabíem que això passaria, tenies gairebé 15 anys i ja quan et van operar, fa poc més de 3 mesos, vas trigar a recuperar-te, de fet varem arribar a pensar que no tornaries a ser el d’abans.
Potser vas trigar una mica més del compte, però et vas refer, i de quina manera!.
Tornaves a ser tu, amb el teu mal geni i les teves exigències, les teves rebequeries, les teves corredisses malgrat l’artrosi... i les teves mirades, que ho deien tot!

Però ahir vas començar a marxar, defugint-nos, buscant racons on amagar-te, sense forces per rondinar-nos quan ens acostàvem i t’observàvem i t’amanyagàvem.
Fins aquest matí no ens en hem adonat de que realment estaves a punt de marxar, que la metàstasi havia anat fent el seu camí i feia que tu acabessis el teu.

Veig una mica tèrbola la pantalla mentre escric, podria esperar a escriure a estar més calmada, però no vull, perquè és precisament ara, que ja no hi ets, quan més necessito parlar-te, quan més necessito agrair-te els bons moments, la companyia, la fidelitat....
És ara quan em venen al cap les entremaliadures, les anècdotes, com quan eres petit i et menjaves les burilles de les meves cigarretes, quan vas estar perseguint un conill fins l’esgotament, quan algun cop t’havies fet pipi a casa per castigar-nos...

És ara quan tinc la necessitat de dir-te:

Gràcies, Pinqui, pel teu remenar de cua durant tants anys, no l’oblidaré mai.