dijous, 18 de juny de 2009

PROFESSORS D'ABANS

Fa un parell de dies vaig sentir una frase que considero força encertada, parlaven d’un enèsim estudi sobre l’ensenyament a Catalunya (o a Espanya, no ho recordo) .
Per més estudis i estadístiques que es facin, el fracàs escolar no millora, no en saben trobar la causa principal.
El que té de diferent aquest estudi és que parla dels professors i no dels estudiants, deien que tenim professors amb molts bons coneixements però que no els saben transmetre, ni saben transmetre al alumnat l’interés pels temes d’estudi.
També em va sorprendre que diguessin que els professors dediquen un terç de la jornada a “demanar” disciplina als seus alumnes.
Quan jo era estudiant això no calia, és cert que la línea entre la por i el respecte és molt fina, però puc dir que em van educar molt més en el respecte que en la por, i que tan pares com mestres se’n van sortir prou be.

La frase en qüestió era: Darrera d’un bon estudiant hi ha un bon professor.

Jo gairebé sempre vaig ser el que es considera una bona estudiant, encara que no estudiava gaire, però tot i que també vaig tenir algun “cate”, en general vaig ser de “notables i sobresalientes” fins a Cou.
Aquesta frase m’ha fet pensar en els meus professors, i que n’eren de bons! Alguns, els més joves, encara estan en actiu (m’ho ha dit sant google), com l’Amparo Hurtado i l’Albert Balcells, d’altres ja no hi són com la Magda Montón i el Ricardo Fernandez de la Reguera i tants d’altres.
I si vaig més enrere, a la primària, no tinc sinó molts bons records d’en Juan José Sejas,
que en aquella petita acadèmia de Gràcia, no només ens va transmetre els coneixements pertinents, sinó uns valors, que no sabria ben be explicar, però que fan que nenes de 7 i 8 anys aleshores, que van seguir a la vida camins diferents, encara siguin amigues avui, que ja passen dels cinquanta, i que cada una tingui la certesa de que pot comptar amb les altres pel que calgui.

Aquesta és una professió que requereix molta vocació, un gran amor, gairebé incondicional, cap als altres i un saber fer d’aquells que no s’aprèn als llibres.

Deu ser que ja en vaig fent gran, que penso que ja no hi han professors com els d’abans.

Valga aquest escrit per retre homenatge als meus professors, els que he anomenat i els que no, ha estat un privilegi ser la seva alumna.

1 comentari:

Magda G. Figuerola ha dit...

M'alegra saber que la meva àvia, la Magda Montón, encara és recordada i estimada.
Magda (la seva nèta)