dijous, 18 de juny de 2009

SETMANA LONDINENCA



He estat una setmana a Londres. M’agrada aquesta ciutat. Si una paraula la defineix, per mi, és VIVA, VIBRANT.
Ja fa dotze anys del darrer cop que hi vaig estar. L’he trobat canviada, més neta i potser una mica més buida. Tot i això, és la ciutat ideal per passar desapercebut. Quina varietat de races i de colors!


Aquest cop hi destacaria la simpatia dels anglesos, és com si l’hagués descobert ara. Mai m’havia trobat amb gent tant amable, al hotel, pel carrer, a les botigues, al autobús... diria que me’ls han canviat!


Per primer cop hem anat pel Thames amb una mena de bateaux mouche a l’anglesa, m’ha sorprès la zona de Canary Wharf en els Docklands, és com una city a lo bestia, te els gratacels més grans de Londres. També, encara que de lluny, he vist molt canviat Southwark, sembla una prolongació de la City, ja no te l’aire sòrdid que hi vaig trobar fa 30 anys.
Hi ha llocs que pràcticament no han canviat, Picadilly, Soho, China town, els voltants de Leicester Sq...
Una de les coses que més m’agrada’t tornar a admirar és la zona de l’abadia de Westminster i les cases del parlament, són una filigrana, semblen dissenyades amb llapis de punta molt fina. Si l’estil gòtic fos una punta feta a ganxet, diria que aquest conjunt està fet amb puntes de coixí.


He pogut comprovar la famosa flema anglesa:
Aquesta setmana, el metro ha fet vaga un parell de dies i el trànsit es va convertir en caòtic, d’una lentitud exasperant, caravanes i caravanes d’autobusos, les parades eren plenes de gent esperant, fins i tot més d’una hora, per agafar-ne un, molts passaven sense obrir portes perquè anaven massa plens, autobusos que canviaven o excurçaven el recorregut...I la gent sense dir ni mu, sense males cares, sense parlar entre ells criticant el sistema...i a l’hora de pujar sense empènyer massa, si no hi cabien, esperaven el següent. Increïble.


També hem fet catxés, normal oi? N’he quedat una mica empatxada.
Els que més m’han agradat són els virtuals, aquests et permeten fer turisme i culturitzar-te, ja que acostumen a preguntar coses que t’obliguen a fixar-te en detalls que normalment et podrien passar per alt.
Molt agradables han estat els que ens han permès passejar pels parcs.
Els més avorrits, com sempre, els micros o nanos de ciutat, i encara sort que t’ho posen fàcil...

No sé que té Londres, que ja tinc ganes de tornar-hi.

PROFESSORS D'ABANS

Fa un parell de dies vaig sentir una frase que considero força encertada, parlaven d’un enèsim estudi sobre l’ensenyament a Catalunya (o a Espanya, no ho recordo) .
Per més estudis i estadístiques que es facin, el fracàs escolar no millora, no en saben trobar la causa principal.
El que té de diferent aquest estudi és que parla dels professors i no dels estudiants, deien que tenim professors amb molts bons coneixements però que no els saben transmetre, ni saben transmetre al alumnat l’interés pels temes d’estudi.
També em va sorprendre que diguessin que els professors dediquen un terç de la jornada a “demanar” disciplina als seus alumnes.
Quan jo era estudiant això no calia, és cert que la línea entre la por i el respecte és molt fina, però puc dir que em van educar molt més en el respecte que en la por, i que tan pares com mestres se’n van sortir prou be.

La frase en qüestió era: Darrera d’un bon estudiant hi ha un bon professor.

Jo gairebé sempre vaig ser el que es considera una bona estudiant, encara que no estudiava gaire, però tot i que també vaig tenir algun “cate”, en general vaig ser de “notables i sobresalientes” fins a Cou.
Aquesta frase m’ha fet pensar en els meus professors, i que n’eren de bons! Alguns, els més joves, encara estan en actiu (m’ho ha dit sant google), com l’Amparo Hurtado i l’Albert Balcells, d’altres ja no hi són com la Magda Montón i el Ricardo Fernandez de la Reguera i tants d’altres.
I si vaig més enrere, a la primària, no tinc sinó molts bons records d’en Juan José Sejas,
que en aquella petita acadèmia de Gràcia, no només ens va transmetre els coneixements pertinents, sinó uns valors, que no sabria ben be explicar, però que fan que nenes de 7 i 8 anys aleshores, que van seguir a la vida camins diferents, encara siguin amigues avui, que ja passen dels cinquanta, i que cada una tingui la certesa de que pot comptar amb les altres pel que calgui.

Aquesta és una professió que requereix molta vocació, un gran amor, gairebé incondicional, cap als altres i un saber fer d’aquells que no s’aprèn als llibres.

Deu ser que ja en vaig fent gran, que penso que ja no hi han professors com els d’abans.

Valga aquest escrit per retre homenatge als meus professors, els que he anomenat i els que no, ha estat un privilegi ser la seva alumna.