dimecres, 24 de desembre de 2008

BELCHITE - Pueblo Viejo -




A Foroware ja han penjat la crónica de la visita a Belchite, també està molt ben explicada, com la de Daroca, i a més han posat l’enllaç del guia per si algú molt saber més coses del que hi va passar. Aquí deixo l'adreça:

http://www.foroware.com/noticia.asp?id=709&categoria=23&subcat=51

In situ en Jaime, el guia, ens va explicar molt bé els posicionaments dels diferents “equips”, també que tenien concertada una treva cada dia a les 11 del matí per petar la xerrada, comentar les noticies dels pobles propers, que si fulaneta havia tingut fill, que si menganet havia mort…, canviar tabac, etc. i com, acabada aquesta “hora de pati”,
tornaven a ser dos exercits enfrontats.
Aquest fet em va sorprendre molt, tot i que ja ho havia vist en alguna pel•licula sobre la guerra civil.
Una de les coses que més em va agradar del guia és l’imparcialitat en que explicava els fets, i el fet de que tots hi varen perdre, que per cert és el nom del catxé que està amagat al poble vell de Belchite: “perdimos todos”

També em va sorprendre que l’estat de deixadesa i ruïnes de Belchite no fos degut només als estralls de la guerra, sino que fos la mateixa gent del poble que el va acabar d’enfonsar, al emportar-se vigues i material per fer el “poble nou”.
Sempre havia pensat que era tal com havia quedat després de la guerra, quan en Franco no el va deixar refer per deixar constància de la “barbarie roja”, encara que mai esmentà la “barbarie azul” que també hi va haver.

Només em queda afegir que en la passejada nocturna no vaig sentir res d’estrany, suposo que estava massa pendent d’on posava els peus, hi ha runes per tot arreu i és molt fàcil entrebancar-se, vaig fer un bon excerci de cervicals al mirar d’enfocar el llum frontal en totes direccions. També val a dir, que tots estavem amb aquell puntet d’excitació que donen els nervis i la mateixa por, pel que anavem xerrat i fent una mica de broma. De tota manera crec que va estar molt bé no mirar de grabar psicofonies, per si de cas…

En la visita de dia, en alguns moments, passejant en silènci, sí que vaig sentir com un encongiment, com si les pedres i les runes tinguessin atrapat el patiment de tanta i tanta gent i vaig notar com un nus al pit i que els ulls se’m humitajaven. Però, per sort, al anar tanta colla, aquests moments van ser pocs i curts.

Una visita a un lloc com aquest no et deixa indiferent.