dijous, 21 de gener de 2016

YO SOY PILGRIM - Terry Hayes

 

La primera novel·la del periodista, guionista y escriptor Terry Hayes

 



No és que m’hagi agradat, m’ha agradat moooolt.
 
M’havien parlat d’aquest llibre i l’havia rebutjat perquè no m’agraden les histories d’espies.
 
Quan al grup d’amigues que compartim lectures, es va proposar aquest llibre, ho vaig acceptar perquè semblava que totes hi estaven d’acord i les crítiques que vaig trobar de blogs de lectors, van ser pràcticament tots bones, així que vaig pensar... Dóna-li una oportunitat!
 
Es tracta d’un mon que sabem ben real, el del terrorisme i les seves amenaces, el del espionatge, el de la política bruta, el de les tortures bestials, la corrupció, els assassinats...
 
Els principals protagonistes són persones dures, fredes, es podria dir que sense sentiments, fanàtics.. i el pitjor de tot: perfectament creïbles.
 
El llibre et deixa amb el cor encongit, saps que són histories perfectament possibles, TOTES les que es descriuen, sense excepcions, encara que estiguin novel·lades i “quadrades”, està clar.
 
Molts passatges em varen impactar, però en especial un, que no comentaré per no revelar res de la historia, però que deixa ben palès, que la vida d’un home no val res, per innocent, patriota i bona persona que sigui.
 
L’única esperança que transmet el llibre és la de tenir en compte que hi ha alguna cosa més gran que tota aquesta podridura moral, l’amor, i no precisament el de parella. L’únic sentiment que pot dominar el fanatisme.

Aquest amor també es veu reflectit en els records d’en Pilgrim, el protagonista, quan parla de la seva infància i adolescència, encara que no és gaire rellevant en la historia.
 
Malgrat tot, el cert és que jo no veig que això es pugui veure reflectit en la realitat, està molt bé per acabar bé la novel·la, però a la vida real, veient els fets que passen cada dia, no sé jo si aquests arguments haguessin resultat factibles en front de tant odi...
 
 Un llibre que pot ser tant real, que et deixa amb el cor encongit.
 
Un llibre molt ben escrit, manega molt bé els tempos. L’acció és trepidant, et manté en suspens durant tota la lectura, i no és curt, precisament...
 
Tot i la violència d’algunes escenes, aquestes estan narrades en el seu punt just, donant a entendre perfectament l’atrocitat del moment, però sense caure en el sensacionalisme.
 
Per ser la primera novel·la d’aquest autor, es de 9,9!
 

També crec que m’ha agradat perquè, després del patiment que passa el lector, acaba bé, des del punt de vista que podríem anomenar occidental, que vindria a ser el meu J, però no m’agrada que semblin justificades totes les maneres d’obrar dels “bons” , actuacions i protocols de la CIA, llocs de tortura que no existeixen...
 
Molt recomanable.

dijous, 24 de setembre de 2015

EL AMANTE JAPONES - Isabel Allende




El llibre presentat per l'autora :



M’encanta com escriu aquesta dona!

Des de “La casa de los espíritus” fins a “El amante japonès”, es pot apreciar una evolució, no només literària, sinó que és com si la Isabel Allende s’hagués anat “yanqueeritzant” en les seves histories, es noten els 27 anys que ja port a Califòrnia, però malgrat aquesta evolució, ha conservat a “El amante japonés”  alguna cosa de la cultura dels esperits de l’Amèrica llatina, del realisme màgic,  que tant pes va tenir en les seves primeres obres. Es nota en algunes de les supersticions d’alguns dels personatges de la residència i, sobretot, en la magistral darrera trobada d’Ichi i Alma.

Només començar la lectura, veus com el llibre et va enganxant i la seva atmosfera et va envolcallant...

 És una historia d’amor, d’un gran amor, però no és la única. Hi ha d’altres històries, i no són precisament “menors” que conviuen amb la principal. Gairebé es pot dir que es tracta d’una obra coral.

Així me’n he assabentat del particular apartheid que varen patir els japonesos als Estats Units, en camps de refugiats, fet que jo desconeixia i que sembla va ser igual o pitjor que els episodis dels refugiats espanyols als camps francesos...

També tracta de la persecució dels jueus a Polònia. Aquest tema ja ha estat tractat més cops en la literatura, però com va detallant tot el procés, des del exili de la filla, fins a la “desaparició” dels pares i la impotència dels parents americans, m’ha colpit d’una manera especialment dolorosa...

Un altre historia és la de la Irina, la jove emigrat moldava, sotmesa a vexacions i a una mena d'assetjament cibernètic que l’incapacita per poder relacionar-se d’una manera normal...

I la del marit de l’Alma, el seu millor amic, el que es sacrifica casant-se amb ella... encara que és un sacrifici interessat, també li convé aquest matrimoni per amagar la seva homosexualitat en una societat tant hipòcrita com per fer passar sida per càncer...

I també és un cant a la vellesa vívida amb plenitud i il·lusió. ´

Un llibre complert i exquisidament escrit, ha superat el darrer de l’autora, el “Juego de Ripper”.

Un 9,8/10! No sé si mai arribaré a donar un 10...

 

 

dimecres, 23 de setembre de 2015

EL CANTO DEL CUCO


És la segona novel·la per adults que llegeixo de la J.K.Rowling, aquesta escrita sota el pseudònim de Robert Galbraith.

 
La primera potser tenia un argument més original, com de novel·la de costums, per no em va acabar d’agradar.

Sembla que en seran 7 les novel·les que pensa escriure protagonitzades pel detectiu Cormoran Strike i l seva secretaria, i és més que probable que se’n faci una sèrie de televisió.

L´argument està força bé, fins i tot podria dir que és original, encara que una mica enrevessat pel que fa al nus del crim, però molt més comú pel que fa a la relació del detectiu amb la seva secretaria, on ja s’aprecia el començament d’una mena de “vull i no puc” “m’agrades, però...” que es preveu dilatada i sense final feliç, com en totes les histories de detectius que es preïn...

Té els seus particulars recursos que fan més original al protagonista, amb una cama ortopèdica, i uns orígens genuïnament hippies.

La única pega que hi he trobat és la lentitud en l’exposició, alguns situacions es descriuen amb tota una sèrie de detalls massa dilatats i molts cops innecessaris, al meu entendre li falta agilitat a la historia.

Sincerament, crec que com a sèrie de televisió, té l’èxit assegurat: una imatge val més que mil paraules, de paraules en alguns trossos, ni han masses.

FIDEUS AMB CAMA-SECS


 
INGREDIENTS PER A DUES PERSONES:

Un parell de pastanagues petites

Un carbassó petit

Mitja ceba

1 dau de caldo de verdures ecològic

Dos grapats de cama-secs deshidratats

Dues tasses de cafè de fideus d’arròs i quinoa
 

 

Posem a remull els cama-secs per re-hidratar-los, mínim mitja hora abans de començar a cuinar.

En una paella amb molt poc oli, saltegem les hortalisses tallades ben petites, quan rossegin, afegim els cama-secs escorreguts i els fideus donant-los-hi una bona remenada.

Quan tot estigui ben barrejat, afegim l’aigua d’haver re-hidratat els bolets i una pastilla de caldo vegetal, quan comenci a bullir, abaixem el foc  i ho deixem fent xup-xup.

En 10/12 minuts estarà llest.

El que cal tenir en compte és la proporció del dau de caldo/aigua perquè no ens quedi ni massa salat ni massa insípid. Comptar mig litre d’aigua per dau.

dissabte, 12 d’octubre de 2013

GEOAUCA 2009





Ara que ja es comença a parlar del Mega del 2014, he recordat quan es començava a parlar del primer Mega, el del 2010, i m'ha vingut al cap la geo-auca que vaig fer a finals del 2009, i de la que es va donar una còpia als que van assistir a la geotrobada de Nadal. Com sigui que molts dels equips que ara estan actius i que són lector potencials d'aquest blog, no ho eren al 2009, la reprodueixo aquí. El format per presentar-la ara és el que bonament he pogut fer. Recordo que un cop tenia les imatges triades i el text per cada una, va haver de ser la Laura dels Guanacos la que en va haver d'ajudar, i molt, perquè quedés presentable a la vista i poder-la imprimir. 
Aquí està:  




Gràcies a un bon treball d’equip,
la primera geocoin fou aquí.





Catalunya Team agafa gran empenta,

i fins els 5000 founds augmenta





                                                   



Practicar el cito ens escau,

al planeta de prats verds i de cel blau.










Les sèries, que han proliferat,
molta geografia ens han ensenyat.












Com no podia ser d’altre manera,

aquesta va ser la primera.










Per on passava el carrilet

varem anar a fer catxés de pet.










Gràcies a un cuc de setanta anelles,

gairebé dormim sota les estrelles .










De la Garrotxa en sabem més que abans,
d’art romànic i volcans.






-


Amunt, amunt,casi al cim,

en tenim mes de trenta cinc.










Avall, avall, pel baix Ebre i el Montsià,

Deu n’hi do els catxés que hi ha.












Per fer l’anell de Sabadell,

no cal deixar-hi la pell






-



De sant Boi i el seu voltant.

ens en estem enamorant









A les terres de Barà,

ja és obligat d’anar.











L’Hospitalet, Valldoreix, Esparreguera...

ningú no es vol quedar enrere.








També tenim un gran equip,

que ens vol fer sortir de nit.







Gairebé fora de temps però en bon lloc,

els geocatxers varem menjar els calçots.








En un original event,
grans artistes ens tornem.











Qualsevol excusa és bona,
per passar junts una estona.











Una flama que s’estén

amb l’ajut de tota la gent.











A quants pobles no haurem anat

i la plaça Catalunya cercat ?







GC1ZX00  - 08.11.09 by RomeuSendra & Seping
GC2134B   - 20.12.09 by Rigolet, Rofo15 & Seping
   
Petits events per anar fent boca,

és el que ara ens toca








Amb el 2010 gairebé present,
gaudirem tots del Mega event.











I amb cava brindarem,

per ser més equips l’any vinent.









Als que aquí manquen, demanem disculpes.
No volem que cap equip ens tregui les urpes.





dijous, 10 d’octubre de 2013

3/10 JA ESTAN AMAGATS I PUBLICATS



Una entradeta petita, només per presentar la sèrie de catxés que tenim pensat d’amagar.

Darrerament ha crescut, i força, el consum de cervesa al nostre país, bé al nostre i a tot el mon.

Un consum amb poca tradició que va començar per qüestió de preus i de graduació, és més econòmica i té menys alcohol que el vi, ha esdevingut, d’un temps ençà, també, una qüestió de paladar.

Avui dia, a casa nostra, la cervesa ja és la reina de les begudes. Poc a poc han anat sorgint fàbriques artesanes, hi han moltes varietats depenent de la composició i de l’elaboració, se’n fan tallers, se li dediquen fires, i fins i tot, se li dediquen catxés! Doncs nosaltres no hem volgut que el rei de tota la vida, el vi, es senti menystingut i hem volgut dedicar-li uns catxés.

Es tracta d’una sèrie de catxés senzills i tradicionals, com nosaltres, ha ha ha, vaja, res de complicar-nos la vida. Són per difondre les diferents denominacions d’origen del vi a Catalunya, i en pensem amagar un a cada zona d’influència de la D.O.. De moment només en portem tres d’amagats i que ja estan publicats, els altres aniran madurant, mica en mica.  


Apa, el Rei Vi i la Reina Cervesa, ja tenen els seus homenatges, i de moment, l’aigua... la deixarem per la dutxa!.

Salut i catxés!


divendres, 4 d’octubre de 2013

MISTERIS. UN AJUT, SI US PLAU !!!

MISTERIS. UN AJUT, SI US PLAU !!!

Aquest potser és, per mi, el pecat més difícil de valorar, segurament perquè és un dels pecats on més matisos trobo, no només són pecats venials i mortals, podríem començar pels menys que venials, poc venials, bastant venials, venials, menys que mortals i més que venials, etc. ...

Evidentment no és el mateix demanar alguna pista de per on començar a resoldre un misteri que demanar directament les coordenades.

I com aquest és el meu blog i jo no me’n amago de gairebé res, he de dir que he comés tota l’escala de pecats. L’únic que em consola, és que espero que:  Pecat de molts, amnistia general. 

El que em fa gràcia és que quant surt aquest tema en algun fòrum, veig que alguns dels que van de puristes amb aquest tema, no tenen cap escrúpol  en utilitzar el comodí de la trucada, o pecar d’alguna altre manera... I ho dic perquè m’hi he trobat.

També em fan gràcia aquells que, tot i que acaben resolen el misteri, no en tenen prou amb demanar una ajuda, sinó que els han de portar de la maneta, pas a pas, fins la resolució final, i van presumint de que l’han tret... No hi veig gaire diferència entre aquest cas i el que demana les coordenades. I també m’hi he trobat.

Personalment, i jo només soc el 50% de l’equip, hi ha misteris que em resulten atractius i altres que no m’agraden gens, altres que poden ser distrets però que no sé per on agafar, alguns que he deixat a mitges perquè m’han saturat...

Dels que més m’han agradat, recordo els d’en Xaubet, de la saga Rebollo i un de piràmides, i el del galet...que havia resolt pel compte de la vella, amb les meves rovellades matemàtiques, el nostre GPS no podia fer projeccions acurades i jo no sé triangular, quina il·lusió quan el trobava! I això que l’anàvem a buscar una mica a cegues, per no dir del tot.

O els de trobar respostes,  recordo un dels Guanacos, que anava sobre Discworld, un llibre de Terry Pratchett, el vaig treure amb el Google, però em va entusiasmar tant que vaig agafar el llibre de la biblioteca.

Els que no m’agraden són aquells que no saps per on començar, els d’una pàgina en blanc o una fotografia i prou, i si amb alguna empenta el puc treure, com aquell, però si he d’anar demanant empentes tot sovint, no acostumo a acabar-los.

També s’ha donat el cas de misteris de preguntes/respostes, que ja m’agraden, ja, però si són molt llargs, també em cansen i no els acabo.

Ah! Me’n descuidava, els de jocs d’ordinador tampoc m’agraden gaire, ara em ve al cap un del Escipion en que havies d’anar passant habitacions, al cap de 3 vegades d’anar a parar a la mateixa sala, me’n vaig cansar. Sort que hi va haver un ànima caritativa que em va col·locar a la penúltima per poder acabar el joc i seguir amb la segona part del misteri, que si no... Doncs gràcies a aquest ajut, vaig gaudir molt del catxé, la segona part va ser molt distreta i el catxé molt bo, sinó m’haguessin ajudat, m’hagués perdut una bona experiència.

Segurament, arribareu a la conclusió de que a més de tenir pocs coneixements, soc una mandrosa i probablement teniu raó, encara que hi ha un altre motiu, i és que he perdut molta memòria i quan acabo de llegir una cosa ja no la recordo, això fa que em cansi abans. De fet ara, el que es dedica a resoldre el misteris és l’Enric, principalment, abans érem tots dos. (Ara que ell no em sent: també demana alguna ajuda de tant en tant.)

I ara anem a la mare del ous: Què en penso dels que signen misteris sense haver-los resolt, total o parcialment?

 Doncs que allà ells, (o hauria de dir que, a vegades, allà nosaltres). Què no ens hem de fer mala sang pel geocatxing.

Què tothom faci el que vulgui, mentre no vulguin fer-se passar pel que no són i fer veure que l’han resolt  sense haver-ho fet. 

Això ja no te res a veure amb el geocatxing, sinó amb ser mentiders o, per ser més suau, disfressar una mica la veritat. La satisfacció personal de resoldre un misteri, quan ho fas, no te la treu ningú i els que no ho fan es queden sense aquesta sensació, encara que hagin fet un catxé més.

El que també veig darrera aquestes polèmiques dels misteris, són temes d’ego, però  parlar d’això ja complicaria massa el tema, i aquest  és un blog de caire lúdic per parlar d’un joc.

Com anècdota i per demostrar que tothom te un barem diferent, us diré que parlant del tema, en privat, un “purista” dels misteris, però que no va tenir gaires miraments per signar alguns catxés dubtosos, em va dir que tenia els seus motius per fer el que feia, evidentment li vaig contestar que tothom te els seus motius per fer el que fa.

Un altre cosa és quan es va en grup a fer catxés i es fa un misteri que no tothom te resolt, aquí si que no li veig cap polèmica possible, no es que facis trampes, t’hi trobes i punt. És el mateix que quan per agafar un catxé s’ha de pujar a un arbre, només hi puja un i tothom se l’apunta.  

I un altre cosa també són els challenge, aquí no hi veig polèmica possible, o compleixes els requisits o no els compleixes. Apa, que no en tenim de pendents, d’aquests, i probablement, alguns no els podrem fer mai.


Uf! Sé que encara podria dir més coses i fer més matisos, però considero que ja és prou llarg l’escrit i sempre se’n pot tornar a parlar més endavant.